L’acte central del dia d’Europa era una conversa sobre cultura. Hi participaven Núria Iceta Llorens, directora de L’Avenç, Salvador Sunyer i Bover, exdirector del Festival Temporada Alta i Alexandra Lebret, productora, directora de Together Fund i exdirectora del European Producers Club (EPC), tot plegat moderat per Lisi Andrés Palacios, cap de comunicació de L’Auditori. A temple de les arts plàstiques, una persona de llibres, una de teatre, una de cine, i una de música: més europeu que una simfonia de Beethoven. Fins i tot en la llengua va haver-hi oda al Vell Continent: podent triar entre l’anglès i el francès, Lebret va optar per la llengua de De Gaulle i va ser una d’aquelles decisions que et fa adonar de fins a quin punt és absurd haver acceptat l’anglès per tot.

La cosa va començar amb la pregunta més europea imaginable de totes, allò de com reconciliar la unitat i la diversitat, que hauria fet fer tombarelles al romàntic Friedrich Schiller, autor de la lletra de la novena en què, com sabem, acaba amb que tots els homes tornen a ser germans. Sunyer, que no per casualitat ve del teatre, va assenyalar que “vivim un moment en què tot passa pel jo” i que, davant d’aquest focus identitarista que ell troba terrible, proposava un desplaçament cap a la pertinença a un territori: “No em marca el que soc, sinó el lloc per on em moc”. Iceta va reivindicar una distinció de Raül Garrigasait (tampoc per casualitat, autor publicat per L’Avenç) entre herència i tradició: l’herència és el que t’és donat de manera inercial, “que pot arribar a ser un problema”, mentre que la tradició és “com incorpores aquesta herència en la teva vida, com incultures el llegat”. Lebret va dir que “sempre hi ha una tensió entre unitat i diferència” i que, justament, l’audiovisual havia estat un dels mitjans més reeixits a l’hora de crear una idea d’Europa on aquesta tensió es resolgués de manera feliç. Als cinemes on hi ha cine europeu, escoltem llengües i veiem paisatges molt més rics i diversos que res del que pot oferir la màquina aplanadora americana.

Parlant, d’Amèrica, Donald Trump va sortir poc, que és molt d’agrair en aquestes setmanes en què roba el protagonisme a tots els actes. Lebret hi va ajudar recordant que a França ja fa dècades que el Front Nacional és una cosa. I, justament gràcies a aquest diferencial d’experiència amb l’extrema dreta, la veterana de l’audiovisual europeu va parlar d’un estudi que es convertiria en el protagonista de la conversa i un dels grans hits de la vetllanda: resulta que els indrets de França on hi ha més cinemes, el Front Nacional treu pitjors resultats que on n’hi ha menys. Aquesta correlació esperançadora es convertiria en una ajuda empírica per a la idea central de tots tres ponents: que la cultura té un paper fonamental per combatre els reptes polítics d’Europa com ara la guerra i la immigració i que, per tant, “la cultura hauria de tenir un lloc essencial en els Objectius de Desenvolupament Sostenible” (Iceta), o que, igual que tenim Centres d’Atenció Primària (CAP), hauríem de tenir Centres d’Atenció Cultural, (CAC) que “més enllà de programar, actuessin com centres d’activitat amb l’objectiu que tothom tingui accés a la cultura” (Sunyer).

La conversa va acabar amb un consens que podríem definir com “És l’escola, estúpids”. Igual que la guerra comercial de Trump ens ha fet adonar que depeníem dels Estats Units en les indústries estratègiques i que l’economia europea estava massa orientada cap a l’exportació, la cultura europea també es pot veure com un sector estratègic que té un problema de demanda interna, que Sunyer va resumir explicant que només el 6% dels ciutadans va al teatre un cop a l’any.

Davant d’això, tots tres van posar un èmfasi fortíssim sobre l’ensenyament i l’accés universal, demanant la creació de programes que incloguin la cultura en el currículum escolar per crear una nova generació de públics formats i receptius que entengui de manera natural que llegir un llibre o anar al teatre no és el mateix que passar dues hores a TikTok.

Parlant de la vida familiar i dels canvis en els nivells de consum cultural entre les noves generacions que veiem arran de les xarxes socials, es va imposar la conclusió que el gust cultural no apareix com un bolet, sinó que depèn de les condicions educatives que la política i l’economia estableixen durant la infància. És a dir: que cap declivi és inevitable i que dissenys diferents donen resultats diferents. “No és fàcil, però tampoc hauria de ser tan difícil” va reblar Ledret, i l’auditori hi estava d’acord.