El darrer Cafè Europa del curs ha posat el dit a la nafra: la crisi climàtica no impacta igual a tothom ni a tot arreu. El títol de la sessió, “No fa la mateixa calor per a tothom”, s’ha demostrat plenament encertat en una conversa que ha combinat el rigor científic, la mirada institucional i l'anàlisi comunicativa per entendre com els fenòmens extrems s’intensifiquen i agreugen desigualtats socials ja existents, especialment en l’entorn mediterrani.

La periodista Júlia Manresa ha moderat la sessió i ha obert amb una referència punyent: un reportatge del New York Times que retrata com Barcelona i les platges de Montgat, cada cop més reduïdes, simbolitzen la pèrdua del paradís estiuenc europeu per efecte de la crisi climàtica. No és una exageració. Barcelona és, després de Milà, la ciutat europea amb més morts atribuïbles a la primera onada de calor d’aquest estiu. I les víctimes són, sobretot, les més vulnerables: persones grans, amb malalties cròniques o en situació de pobresa energètica.

Ciutats mediterrànies, zones d’impacte crític

La doctora María del Carmen Llasat, catedràtica de física a la UB, ha posat sobre la taula dades esfereïdores: mentre l’escalfament global ha situat l’augment de temperatura global en 1,6 ºC respecte a l’era preindustrial, el Mediterrani ja frega els +1,9 ºC. Aquesta regió és un autèntic hotspot climàtic. A l’augment sostingut de la temperatura s’hi suma un increment dels fenòmens extrems —onades de calor, DANAs, aiguats, sequeres— que esdevenen més freqüents, més severs i més difícils de gestionar.

Segons Llasat, el 67% de les platges catalanes retrocedeixen una mitjana de 1,6 metres l’any. L’escalfament del mar i l’aire incrementa la humitat atmosfèrica i afavoreix pluges més intenses i imprevisibles. Però els danys no són només ambientals: són socials. Les persones més exposades a la calor no només són les que tenen una salut més fràgil, sinó també les que viuen en habitatges precaris, sense aire condicionat o sense xarxa comunitària que les protegeixi.

L’administració té eines, però topa amb murs

Ana Romero, directora de serveis d’Acció Climàtica de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), ha explicat què s’està fent des del territori per adaptar-se. Ha destacat el desplegament de plans locals d’adaptació climàtica, la regeneració d’aigua (que podria cobrir fins a 44 hm³ de mancança en cas de sequera) o la promoció de les energies renovables gràcies als fons Next Generation.

Però Romero ha estat clara: les eines hi són, però el sistema administratiu juga en contra. La rigidesa pressupostària, la burocràcia i la manca de flexibilitat fan que, per exemple, l’estalvi energètic d’una instal·lació solar no pugui reverteix-se directament en altres àrees com el manteniment dels espais verds.

Sensibilització i justícia climàtica

La sessió també ha abordat una de les grans qüestions de fons: per què, tot i tenir més informació i més dades que mai, la ciutadania no reacciona amb més contundència? Per què costa tant canviar hàbits? Manresa ha apuntat que, sovint, la comunicació de l’emergència climàtica ha derivat cap a la desesperança. Tota amenaça, si no s’acompanya de relat i d’exemples de transformació, pot portar a la inacció.

Romero ha posat com a exemple un mapa de vulnerabilitat de l’AMB que mostra com barris amb característiques socials semblants no pateixen igual els efectes de la calor si disposen de zones verdes properes o s’han beneficiat de projectes de rehabilitació urbana. “La justícia climàtica no és un concepte abstracte”, ha dit, “sinó una manera concreta de planificar millor i no agreujar desigualtats”.

Llasat, per la seva banda, ha fet una crida a recuperar el valor de la responsabilitat individual i col·lectiva. Ha recordat que, en episodis com els aiguats de València, la manca d’informació i de consciència va multiplicar les víctimes. “No podem caure en el ‘no puc fer res’. Si jo faig, farà el del costat”, ha defensat.

Una Europa que no pot recular

El debat ha acabat amb una mirada a Europa. Les ponents han expressat preocupació per la desacceleració —i fins i tot la reculada— de les polítiques climàtiques europees, just en el moment en què caldria més ambició. Romero ha defensat que, malgrat les tendències retardistes a Brussel·les, els municipis i regions europees mantenen el compromís climàtic. Llasat ha subratllat el paper clau d’Europa com a espai de normes compartides que poden afavorir aliances i exigir transformacions col·lectives, també al món empresarial.