En la sessió de maig del Cafè Europa, organitzada per la Fundació Catalunya Europa, l’habitatge ha centrat el debat amb dues veus clau: Vicent Marzà, eurodiputat per Els Verds-ALE i vicepresident de la Comissió Especial sobre la Crisi de l’Habitatge al Parlament Europeu, i Luisa Fernanda Pinto Rodríguez, advocada especialitzada en dret urbanístic i membre del PEMB. Tots dos han coincidit en una idea essencial: l’habitatge ja no és un problema local, sinó una crisi sistèmica a escala europea.

L’habitatge, de dret social a actiu financer

Luisa Fernanda Pinto ha obert la conversa posant xifres i context. Ha denunciat que més del 38% de les llars amb rendes baixes han destinat més del 40% dels seus ingressos a pagar l’habitatge, una dada que evidencia l’escletxa creixent entre salaris i preus. Aquesta crisi, ha dit, no és puntual: ha estat provocada per un model que ha convertit l’habitatge en un actiu financer, oblidant la seva funció com a dret social.

Pinto ha identificat un triple desequilibri: entre ingressos i preus, entre oferta i demanda, i entre la funció social i la funció especulativa de l’habitatge. També ha alertat sobre la desqualificació massiva d’habitatge protegit a Catalunya i Espanya, que ha fet perdre més de 5 milions d’habitatges en els darrers anys i ha defensat la necessitat d’incrementar el parc assequible de manera estable i permanent.

Europa reacciona: primeres passes per una política comuna

Vicent Marzà ha explicat el treball que s’ha iniciat al Parlament Europeu amb la creació d’una comissió especial per estudiar la crisi de l’habitatge, que va en paral·lel amb la designació del danès Dan Jørgensen com a Comissari encarregat d’aquest àmbit. Tot i que la UE no té competències directes en habitatge, ha indicat que pot incidir a través del marc regulador, dels estàndards comuns i del finançament. “Si hi ha voluntat política, hi ha camí”, afirma, posant com a exemple el cas de la política de defensa, on sí que s’han mogut recursos malgrat la manca de competències formals.

Marzà ha detallat que la comissió ha establert tres línies de treball: missions d’estudi (la primera, a Barcelona), compareixences públiques de diversos agents i l’elaboració d’un informe amb propostes del Parlament Europeu perquè la Comissió realitzi una agenda europea en matèria d’habitatge, que ha d’incloure regulació i finançament, pel primer trimestre del 2026.

Del centre a la perifèria: desigualtats i alternatives

Durant la conversa, s’han posat de manifest diverses desigualtats territorials que accentuen la crisi de l’habitatge a Europa. S’ha assenyalat la bretxa entre països del nord i del sud, però també els desequilibris dins dels propis estats membres, com les dificultats d’accés a l’habitatge en entorns rurals o perifèrics respecte a les grans metròpolis.

A més, s’ha mencionat l’impacte de l’especulació transnacional, com les compres massives d’habitatges per part de residents del nord en territoris del sud, que contribueixen a la tensió del mercat i el dèficit d’oferta. Tots dos han destacat també el paper clau de la governança metropolitana i han defensat un model policèntric per superar l’actual centralisme barceloní.

Una agenda oberta però amb pressió

La conversa ha evidenciat que el futur de les polítiques d’habitatge europees té molts camins, però també que requerirà més aliances, finançament i compromís polític. “Cal que les ciutats puguin accedir directament als fons europeus i que aquests responguin també a la crisi social, no només a l’energètica”, han coincidit.

Les conclusions de la comissió del Parlament Europeu, que ha d’incloure regulació i finançament, s’hauran de presentar durant el primer trimestre de 2026 i la FCE s’encarregarà de portar-les a Catalunya.