Els Jocs Olímpics de Barcelona 1992 van generar un ampli consens ciutadà. Tanmateix, també hi va haver un sector del moviment veïnal i dels moviments socials que hi va mantenir una postura crítica o contrària. En una primera fase -fins al nomenament de Barcelona com a seu olímpica, el 1986- aquesta oposició es va substanciar en una crítica global als Jocs com a mecanisme de creació d’un model de ciutat terciaritzada, impugnant-lo des d’un punt de vista ideològic, lingüístic, o ecològic. Després de la nominació de la ciutat el moviment veïnal es centrà en la criticar projectes olímpics concrets, com ara la construcció de la Vila Olímpica o la construcció del Segon Cinturó. En el marc d’un moviment veïnal en crisi a partir dels anys 80 alguns dels seus sectors van proposar una lectura crítica dels Jocs a partir de les propostes dels moviments socials - en especial el feminisme, antimilitarisme i ecologisme- amb la intenció de generar un espai de disputa sobre les prioritats, els costos i les implicacions de la transformació de la ciutat que s’estava duent a terme.