Celebrem 20 Anys del Govern d’Esquerres! Tota la informació a l'Arxiu Digital Pasqual Maragall

Blog

Diana


Xavier Muñoz Pujol, que va ser patró de la Fundació Catalunya Europa i amic personal de Diana Garrigosa Laspeñas, escriu aquest text en memòria de la Diana, un any després de la mort de la que va ser presidenta de la Fundació Catalunya Europa.

Diana

En morir, “passà sobre les coses un aire fi, com un desmai de roses”.

Tots ploràrem. Ningú podia haver esperat aquella malaurada sorpresa. Però la imatge que Diana ens deixava era de coherència, fermesa, discreció, delicadesa, fidelitat i esperança. I allò havia cristal·litzat en tots nosaltres.

Gelosa de la seva llibertat, va cercar un lloc en el món, on la privacitat li fes companyia. De caràcter ferreny, va encaminar-se amb voluntat cap a la seva plenitud. Engrescada en els temes informàtics de la UAB, va trobar el projecte de la seva vida: creativitat, responsabilitat personal i un lloc en l'escala de valors. Però abans va haver d'escollir. Havia topat amb l'intangible amor. Un home extraordinari que requeria una companyia extraordinària.

Irremeiablement, per decret, la Diana havia de ser "complement" quan la naturalesa l'havia fet protagonista. En el seu camí de dona, mare i esposa s'interposava una gran utopia, al servei del poble. El què en la pràctica volia dir assumir ideals, passions, problemes ineludibles. Presències insubstituïbles, enfrontaments seriosos i banals de la política en complicitat amb el protagonista, que sovint suposava una contrarietat dels seus anhels quotidians.

Rodant a tota velocitat en cotxe cap a Barcelona, aposentat al costat d'en Pasqual, em va confessar: "La Diana no s'hauria d'haver casat mai amb mi. Li estic fastiguejant la vida". Amb allò volia dir que coneixia el preu que ella pagava per la seva companyia. Els amics estàvem tranquils, però, perquè els ulls d'enamorada de la Diana mai van abaixar les parpelles, ni en els moments més durs d'una convivència generosa i esforçada.

La Diana cuidava els seus amics i quan algú se n'anava, el vetllava fins a l’últim moment, amb discreció. Estimava als qui s'hi apropaven pel que ells eren i no pel que representaven. Poc abans de morir havia dit a una de les seves millors amigues: "Ara estic tranquil·la. Deixo les coses arreglades". Sens dubte, les fundacions Maragall s'havien consolidat gràcies a ella. Penyora d'amor.