Blog

ESTRATÈGIES TERRITORIALS DAVANT DE LA NOVA MIRADA A LA INDÚSTRIA


ESTRATÈGIES TERRITORIALS DAVANT DE LA NOVA MIRADA A LA INDÚSTRIA

 

Jordi Boixader Solé

Moisès Jordi Pinatella

Membres de la junta de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori

El debat “Noves activitats, nous usos: planificació estratègica de les ciutats” va tenir lloc l’11 de març del 2022 al Palau Macaya organitzat per la Fundació Catalunya Europa, la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, La Fundació La Caixa, el Club Roma, i amb el suport de l'AMB, la Diputació de Barcelona, l'Ajuntament de Barcelona, l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i l'Ajuntament del Prat de Llobregat. En aquest article reflexionem sobre els aspectes tractats, fonamentalment centrats en la relació entre la ciutat i el teixit econòmic i industrial a partir de les eines de planificació territorial, urbanística i estratègica de les administracions locals i supralocals.

Continuïtat i canvi en l’esperat retorn de la indústria

La indústria ha estat una part essencial de les ciutats durant segles, amb l’activitat manufacturera inserida dins de la mateixa trama urbana. Les darreres dècades, però, s’ha produït una doble deslocalització: per un costat el planejament urbanístic ha delimitat espais segregats per a l’activitat econòmica a la perifèria de les ciutats i, per l’altre, la globalització ha comportat el trasllat de la producció industrial a altres països. Aquest desplaçament de caire espacial és un dels aspectes més visibles d’una separació més profunda que es va obrint a partir dels anys vuitanta entre els imaginaris de prosperitat del país (i de les ciutats) i la indústria. 

Així les coses, les dades del darrer índex d’innovació regional a Europa situen Catalunya només al grup d’innovadors moderats a molta distància dels líders i també per darrere dels casos amb qui històricament ens havíem comparat: Roine-Alps, Emilia-Romanya, Gran Manchester, etc. Amb tot, es constata que la indústria segueix sent la columna vertebral de l’economia i, d’una manera creixent, la reindustrialització ocupa un lloc central dins les preocupacions de la societat catalana. (Font: Regional Innovation Scoreboard 2021)

Des del punt de vista territorial és essencial reconèixer els elements de continuïtat i els de canvi del retorn a la indústria. Entre els primers hi figuren qüestions fàcils d’entendre però que en general s’atenen poc: el valor dels sistemes productius locals, molts dels quals han mostrat abastament capacitats de resistir les crisis i evolucionar; les empreses existents a gairebé tota la geografia com a motors de dinamització de ciutats i pobles que sempre seran més fàcils d’ajudar que no pas crear-ne de noves; les concentracions de coneixement a Barcelona, Cerdanyola, Castelldefels, Barcelona, Vic, Solsona… que es podrien connectar molt més amb la producció esdevenint un gran motor per innovar en els productes, serveis, processos, etc.

En paral·lel la reemergència industrial afronta elements de canvi, és a dir, noves necessitats i realitats que les empreses i les administracions han d’afrontar per tal d’assegurar un correcte encaix al territori. Entre aquestes cal destacar l’aparició d’una indústria més digital que genera noves formes de fabricació i que en molts casos pot conviure amb l’activitat residencial, l’oportunitat de tornar a produir aquí allò que havíem expulsat, la competència entre activitat logística i industrial pel mateix sòl, la distribució urbana de mercaderies de darrera milla que canvia les dinàmiques de distribució, la voluntat d’integrar els polígons a les ciutats amb tots els serveis necessaris, la preferència del talent per localitzacions urbanes de qualitat o la capacitat de la iniciativa privada per plantejar macroprojectes allunyats dels planejaments públics.

En la cruïlla de continuïtat i canvi segur que hi jugarà un paper important l’escala territorial amb què observem i actuem sobre els fenòmens, però no és aquesta l’única dificultat amb la que ens trobem sinó que també hi ha el repte d’acomodar les diferents escales temporals amb què juguen: i) les empreses que fan de la velocitat en la presa de decisions un avantatge, ii) els tràmits administratius de voluntat garantista, iii) els ritmes més lents de les vocacions productives que tenen a veure amb la formació de les persones i les inversions privades i públiques, i iv) les transformacions territorials que necessiten de patrons i estructures d’ordre de molt llarg termini que, a més, són irreversibles en molts sentits.

 

El paper de l’administració local en l’impuls industrial

Cal doncs impulsar la indústria i els poders locals tenen un paper essencial en relació amb la localització física de les empreses. Tanmateix la relació entre les administracions locals i la indústria no sempre ha estat fàcil ja que tradicionalment aquesta ha estat percebuda com a incompatible amb l’activitat residencial. En conseqüència l’activitat econòmica s’ha anat traslladant des dels centres urbans cap a les perifèries en espais segregats.

En aquest marc els ajuntaments han tendit a privilegiar l’atenció a les àrees residencials i han descuidat els polígons industrials atès que “les empreses no voten” per bé que milers de veïns i veïnes passen bona part del seu dia en aquests entorns. No es tracta tant d’un fet premeditat sinó més aviat d’un cost d’oportunitat ja que, en la situació de recursos econòmics limitats, s’han privilegiat aquelles actuacions amb un major visibilitat i impacte a curt termini. D’aquí en deriven algunes deficiències importants dels polígons industrials en relació a la via pública i les voreres, les connexions viàries, la seguretat, els subministraments o les infraestructures de sanejament.

En la mateixa línia aquesta visió envers a la indústria ha tendit a impulsar unes tramitacions administratives molt complexes per a l’activitat econòmica que es tradueixen en planejaments urbanístics sovint massa restrictius (en relació als usos permesos, el sostre edificable o la volumetria) i a unes llicències urbanístiques que s’eternitzen en el temps. Tal com va apuntar la urbanista Maria Buhigas “els instruments de planejament són una herència de quan l’activitat econòmica era conflictiva amb la residencial”. En alguns casos aquesta prevenció pot ser encara avui raonable atenent a les possibles externalitats de les empreses però en molts d’altres suposen un fre per activitats netes i que generen pocs impactes negatius més enllà del trànsit de càrrega i descàrrega. Sembla evident que el necessari control de la legalitat urbanística s’ha de desplaçar cap a la disciplina, poc aplicada actualment.

Revertir aquestes mancances (el relatiu mal estat dels polígons industrials i la complexitat de les tramitacions administratives) no és una simple operació de maquillatge sinó que comporta una reflexió més profunda en la qual les administracions assumeixin que l’activitat econòmica i la seva localització han de tenir un paper central en el projecte de ciutat, al mateix nivell que els espais residencials. Cal revertir, per tant, la visió territorial negativa de la indústria heretada en les darreres dècades i generar un discurs positiu sobre una activitat que avui és molt més neta i que té, cada vegada més, la digitalització i la sostenibilitat com a horitzó.

Aquest nou paradigma en relació amb l’activitat econòmica i amb la indústria requereix, a nivell local, una major coordinació entre les àrees de promoció econòmica i d’urbanisme. L’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, tal com va apuntar el seu alcalde Carles Cordón, n’és un bon exemple amb la creació d’una Oficina de Gestió Empresarial compartida entre les dues àrees que intenta, per exemple, accelerar les llicències urbanístiques a través d’una major comprensió mútua entre els requeriments urbanístics i les necessitats de les empreses. 

A nivell normatiu la simplificació podria passar, tal com va apuntar Maria Buhigas, per considerar la regulació dels usos permesos no pas a partir de la lògica de les activitats sinó de la lògica de les externalitats. En aquest sentit resulta útil i aclaridora la distinció que va fer Maria Rosa Vilella, subdirectora general d’Estratègies Territorials i Paisatge de la Generalitat, en tres tipologies bàsiques: les que poden tenir mixtura amb la ciutat, les que necessiten un polígon industrial municipal i les que necessiten espais molt grans (i que tenen com a solució la redacció de plans directors urbanístics).

Més dubtes hi ha sobre la possible mixticitat d’usos. Alícia Casart, de la Cambra de Comerç de Barcelona, va defensar que cada cop més ens trobem davant de cadenes integrades que inclouen indústria, logística i serveis tecnològics i professionals i que caldria major flexibilitat per permetre tots aquests usos en els polígons industrials. Tanmateix, com es va apuntar al debat, caldrà gestionar bé aquesta mixtura perquè la indústria no té alternativa de localització fora dels polígons i sovint no pot pagar el mateix preu pel sòl que una empresa d’altres sectors que també poden conviure amb l’espai residencial.

Des del punt de vista del planejament la concurrència dels plans urbanístics i els plans estratègics constitueix també una via d’avanços ja que fixa marcs de treballs més compartits a les diferents àrees de gestió.

 

El paisatge com a eina per integrar la indústria al projecte de ciutat

Al principi de l’article hem comentat que fa unes dècades es va produir una dissociació entre l’espai residencial (la ciutat) i l’espai productiu (els polígons) que encara avui arrosseguem i que és un llast per les estratègies per tornar a posar la indústria al centre de l’imaginari de prosperitat del país. Més enllà de fer front a les deficiències en serveis dels polígons i accelerar les llicències ara és el moment d’integrar la indústria una altra vegada a la ciutat. No es tracta tant d’un fenomen físic (per bé que ja hem dit que determinada indústria pot conviure perfectament dins d’espais residencials) sinó de garantir una qualitat del paisatge industrial similar a la dels centres urbans. 

Aquesta millora dels paisatges industrials té tres components. En primer lloc un component econòmic ja que, com va explicar Francesc Muñoz, cada vegada són més les activitats econòmiques que necessiten i valoren un paisatge atractiu i fins i tot que fan d’aquest un element de progrés i creixement empresarial. Tot i que sovint associem els valors del paisatge a sectors com el turístic o l’agrari també la indústria necessita un entorn de qualitat, ordenat i amb els serveis necessaris per millorar la seva imatge de marca davant de clients, proveïdors i consumidors, per realçar determinats productes i serveis i, igualment important, per atraure talent. 

En segon lloc el tractament del paisatge té una dimensió social ja que als polígons i àrees especialitzades hi viuen i hi passen una part significativa del seu temps un gran nombre de treballadors i treballadores. Des d’aquest punt de vista les estratègies de millora dels polígons no han de passar només per les empreses i les seves direccions sinó també per les persones que hi treballen, comptant amb elles a través dels seus òrgans de representació com els comitès d’empresa i els sindicats o a través de consultes col·lectives i altres processos participatius.

El tercer component és el territorial: cal tenir present que a Catalunya, abans del 1970, hi havia 179 polígons industrials. L’any 2000 n’eren més de 953 i avui arriben gairebé als 1.500. És un fenomen amb grans diferències geogràfiques però constant d’acord amb les dades, de manera que per la seva importància quantitativa, el propi metabolisme i els efectes a la matriu biofísica és indefugible atendre’ls. (Font: SIPAE, 2022)

Parlar de paisatge als polígons és parlar de qualitat urbana, de contacte amb la natura, de serveis a la vida diària, de simbiosi per proximitat, de connexió digital, d’associacionisme, d’imaginaris i representacions… és a dir el mateix que volem per les ciutats. I de fer una nova mirada per perdre la vergonya sobre els paisatges industrials, uns paisatges que són ordinaris però precisament per això tenen a veure amb la identitat del lloc, el temps quotidià de les persones i que, a més, ens expliquen la manera que produïm. 

Aquests últims anys s’estan activant una gamma àmplia d’estratègies de promoció econòmica i ocupació en les quals el paisatge té un paper destacat. És el cas de  l’economia blava, l’economia del visitant, l’economia creativa, l’agroecologia o l’economia de cures i salut. No podem dissociar aquests plantejaments renovadors del desenvolupament local de l’evolució de les àrees industrials. Pensar els polígons en clau de paisatge pot ser la clau de volta per dignificar-los i tornar a integrar la indústria al projecte de ciutat i a l’imaginari de prosperitat del país.