Aquest 18 de juny es compleixen vint anys de l'aprovació de l'Estatut d'autonomia de Catalunya de 2006. Impulsat pel president Pasqual Maragall, aquell text va representar l'intent més ambiciós de renovació de l'autogovern català des de la recuperació de la democràcia. Es buscava dotar a la Generalitat de nous i millors instruments per a la gestió de la Catalunya del segle XXI i per posar en marxa una reforma profunda d’Espanya en sentit federal amb la creença que calia actualitzar el pacte territorial espanyol de l’estat autonòmic.

Vint anys després, és possible fer una valoració serena d'aquell projecte. L'Estatut va ser aprovat pel Parlament de Catalunya amb un ampli suport polític i social, negociat i aprovat per les Corts Generals i finalment ratificat per la ciutadania catalana en referèndum. La seva legitimitat democràtica era indiscutible. Tanmateix, el seu desenvolupament posterior va quedar condicionat pel recurs presentat pel Partit Popular i per la sentència del Tribunal Constitucional de 2010, que va retallar o reinterpretar alguns dels seus aspectes més rellevants. La commoció d’aquella sentència ha marcat i condicionat en gran part la política catalana i espanyola d’ençà d’aleshores.

L'Estatut de 2006 acomplia amb diversos objectius. Abans de res, modernitzar i aprofundir l'autogovern de Catalunya. En aquest terreny, l'Estatut va suposar un avenç indiscutible. Va ampliar i detallar competències per a garantir-ne el blindatge, va reforçar les institucions pròpies i la participació al projecte europeu, va incorporar un innovador catàleg de drets i deures de ciutadania o de mecanismes de participació ciutadana, va reconèixer el paper essencial dels governs locals en l'arquitectura institucional catalana, impulsant una nova organització territorial basada en les vegueries, concebudes com un instrument per adaptar les institucions a la realitat territorial del país i superar estructures administratives heretades, recollint el principi de subsidiarietat - un tret essencial de la política de Maragall, defensant sempre la proximitat com a clau per a la bona gestió pública-.

El text mostra una Catalunya com a societat moderna, diversa i compromesa amb el seu autogovern, la qualitat democràtica i la cohesió social. Així es reflecteix al llarg del seu articulat i en el preàmbul:

La llibertat col·lectiva de Catalunya troba en les institucions de la Generalitat el nexe amb una història d’afirmació i respecte dels drets fonamentals i de les llibertats públiques de la persona i dels pobles; una història que les dones i els homes de Catalunya volen prosseguir amb la finalitat de fer possible la construcció d’una societat democràtica i avançada, de benestar i progrés, solidària amb el conjunt d’Espanya i integrada a Europa.

El poble català continua proclamant avui com a valors superiors de la seva vida col·lectiva la llibertat, la justícia i la igualtat, i manifesta la seva voluntat d'avançar per una via de progrés que asseguri una qualitat de vida digna a tots els qui viuen i treballen a Catalunya.

Ara bé, 20 anys després, bona part d'aquest potencial no s'ha desenvolupat plenament. Les limitacions derivades de la sentència de 2010 i de les tensions posteriors, la manca de desplegament de previsions estatutàries relatives al propi autogovern i les successives crisis polítiques han impedit aprofitar tota la capacitat transformadora del text. En aquest sentit, l'Estatut continua sent, en part, una oportunitat desaprofitada.

D’altra banda, l’Estatut pretenia normalitzar el reconeixement nacional de Catalunya dins d'Espanya. Maragall aspirava a trobar una fórmula que permetés encaixar la realitat nacional catalana, en un projecte compartit, des del respecte a la seva singularitat, la seva llengua, la seva cultura i les seves institucions. Aquest era un element central de la reforma. Tanmateix, les dificultats polítiques que va trobar el text i la posterior sentència d’un Tribunal Constitucional de legitimitat discutida van evidenciar els límits de l’itinerari encetat. El reconeixement nacional que l'Estatut pretenia consolidar no va arribar a materialitzar-se plenament i les derivacions socials, polítiques i institucionals de la manca d’encaix han estat protagonistes durant els darrers anys i visibles encara.

Alhora el projecte de l’Estatut era una resposta a l’esgotament del model territorial basat en una esbiaixada interpretació del pacte constitucional del 1978. Maragall no concebia la reforma estatutària com una qüestió exclusivament catalana. La seva ambició era impulsar una evolució del conjunt d'Espanya cap a un model més federal, basat en la cooperació institucional, el reconeixement de la diversitat i una distribució més clara i eficient de les responsabilitats de govern. Aquesta transformació tampoc no es va produir. Vint anys després, els grans debats sobre la vertebració territorial de l'Estat continuen oberts i sense una resposta estable, tal i com veiem amb el debat actual sobre el finançament de les CCAA.

L'aniversari de l'Estatut no hauria de ser només un exercici de memòria. També és una invitació a reflexionar sobre les preguntes que el van inspirar i que continuen plenament vigents: com aprofundir l'autogovern, com reconèixer la pluralitat nacional d'Espanya i com construir institucions més federals, més properes i en definitiva més útils a la ciutadania.

Sobretot perquè aquell projecte no va néixer des d'una lògica defensiva ni de confrontació. Pasqual Maragall no concebia l'Estatut com una simple reivindicació competencial o com a un instrument de reafirmació identitària. L’objectiu era més ambiciós: una modernització institucional de Catalunya com a resposta a les necessitats i exigències dels canvis econòmics i socials globals en el context d’un Estat membre de la Unió Europea.

Per això la reforma catalana va tenir un efecte que sovint s'oblida. La reforma catalana no va ser un episodi aïllat. Va esdevenir el principal referent d'un cicle de renovació de l'Estat autonòmic que entre 2006 i 2011 va donar lloc a la reforma de set estatuts d'autonomia (País Valencià, Illes Balears, Andalusia o Aragó entre altres). Moltes de les innovacions incorporades a l'Estatut de Catalunya —en matèria de drets de ciutadania, organització institucional, autogovern o relacions amb Europa— van ser adoptades posteriorment per altres comunitats autònomes, en alguns casos amb preceptes de redacció idèntica. Cap d’ells va provocar un recurs constitucional. Aquest efecte tractor mostra que la proposta catalana va obrir camí cap a una actualització general del model territorial sorgit de la Constitució de 1978.

Des d'aquesta perspectiva, la controvertida intervenció del Tribunal Constitucional de 2010 no només va afectar les expectatives de Catalunya. També va interrompre una possible evolució federal del conjunt de l'Estat i va tancar una finestra d'oportunitat per aprofundir en el reconeixement de la seva pluralitat nacional. Les conseqüències negatives d’aquella decisió continuen gravitant sobre la política catalana i espanyola i no solament sobre el fracàs del seu model d’organització territorial.

L'Estatut de 2006 va ser una proposta de futur. Algunes de les seves aportacions han arrelat; d'altres van quedar interrompudes. Però vint anys després, les aspiracions que el van fer possible continuen interpel·lant-nos. Que la majoria de les qüestions que plantejava segueixin sense resoldre és, alhora, la millor prova de la seva ambició i de la seva vigència.