Conferència

La politòloga i filòsofa va ser la ponent convidada a la conferència anual de Llegat Pasqual Maragall

Chantal Mouffe: "La resposta al populisme d'extrema dreta ha de ser política i no moral"



“El conflicte no hauria de ser eradicat, perquè l’especificitat de les democràcies pluralistes resideix precisament en el conflicte, el que la democràcia requereix és que els altres no siguin vistos com a enemics que han d’intentar destruir, sinó com a adversaris, les idees dels quals seran combatudes, però a qui mai es negarà el dret a defensar-les”. Ho deia Chantal Mouffe, politòloga i filòsofa i una de les iniciadores del corrent postmarxista, que va ser la ponent convidada a la conferència anual del llegat Pasqual Maragall, que organitza anualment la Fundació Catalunya Europa amb el suport de la Fundació RBA, que compte amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, i que es va celebrar aquest desembre a la seu de l’editorial

Gemma Sendra, presidenta de la Fundació Catalunya Europa, va donar la benvinguda a l’acte i va destacar la tasca realitzada per la Fundació a l’hora de confrontar món acadèmic amb món social i món polític. Per altra banda, el catedràtic de ciències polítiques de la Universitat Pompeu Fabra, Ferran Requejo, va introduir Chantal Mouffe i va explicar la importància de les seves tesis en l’àmbit de la teoria política. Deia Requejo que “Mouffe ens diu què és la política i com podem pensar-la bé. La tradició política occidental pensa la política des del punt de vista racionalista, però no és realista, les passions hi són per quedar-se”, afegia Requejo. Segons el professor de la UPF, Mouffe aporta un altre element de reflexió important sobre què hauria de ser la política.

La tesi de la filòsofa i politòloga Chantal Mouffe, gira al voltant de la teoria agonística. Per endinsar-se en aquest concepte cal entendre, en primer lloc les teories polítiques dominants del moment actual. Per Mouffe, existeix una incapacitat creixent per concebre els problemes que enfronta la nostra societat en termes polítics. Aquesta realitat que ella anomena “post-política” condueix a una creixent desafecció de les institucions democràtiques i liberals, i això es manifesta en una disminució de la participació electoral i, sobretot, amb l’atracció que exerceixen els partits populistes de dretes que desafien l’establiment de la política.

En part, Mouffe atribueix aquesta incomprensió a l’anàlisi que es fa de la realitat política des d’un dels corrents teòrics actualment dominants, el de la democràcia deliberativa, l’objectiu del qual és la creació d’un consens racional per mitjà de procediments deliberatius. En aquest marc teòric, els que insisteixen en la importància del conflicte, diu Mouffe, són acusats de posar en qüestió la pròpia idea de la democràcia. Per la politòloga aquesta percepció tan racionalista condueix a l’actual desplaçament d’allò polític a l’àmbit jurídic, considerat el terreny adequat per aconseguir decisions “imparcials”. Aquesta perspectiva, a més, no entén fàcilment la formació de les identitats col·lectives i el rol crucial de la dimensió afectiva en les formes col·lectives d’identificació. La negació de la importància dels afectes, condueix a la impotència i a la incapacitat actual per captar la naturalesa i les causes del nou fenomen del populisme de dretes que emergeix amb força a Europa.

Una percepció racionalista condueix a l’actual desplaçament d’allò polític a l’àmbit jurídic



Les identitats col·lectives tracten de la creació d’un “nosaltres”, que només pot existir si existeixen uns “ells”. Això no significa que aquesta relació sigui antagònica, però sí que sempre existeix la possibilitat que aquesta relació entre “nosaltres” i “ells” es converteixi en una relació d’amics i enemics. Això succeeix quan els “altres”, que fins a llavors només s’havien considerat diferents, comencen a ser percebuts com una amenaça a la pròpia existència. Per Mouffe, la teoria agonística no pretén eradicar el conflicte, necessari d’altra banda a les societats democràtiques, sinó que el que es requereix és que els altres no siguin vistos com a enemics que un ha de destruir, sinó com a adversaris que s'han de combatre. Allò que és important és que el conflicte no adopti la forma d’un antagonisme (enfrontament entre enemics), sinó d’un agonisme (enfrontament entre adversaris). La diferència essencial és que amb l’adversari es comparteix una lleialtat comuna de respecte als principis ètics-polítics de la democràcia pluralista, essencialment la llibertat i igualtat, tot i que hi pot haver-hi un dissens en la seva interpretació. La lluita agonista és, segons Mouffe, la condició mateixa d’una democràcia viva.

L'agonisme requereix que els altres no siguin vistos com a enemics que un ha de destruir, sinó com a adversaris que s'han de combatre

Per la politòloga, és la incapacitat dels partits tradicionals de proporcionar formes diferents d’identificació al voltant de possibles alternatives el que ha creat el terreny adequat per l’actual emergència del populisme de dretes. Els partits populistes de dretes han estat els únics que han intentat mobilitzar passions i crear formes col·lectives d’identificació. En gran mesura, el seu èxit és que proporcionen a la gent una alternativa al sistema de globalització neoliberal.

Per elaborar una resposta adequada, és imprescindible entendre les condicions polítiques i econòmiques que expliquen el sorgiment d’aquests partits. Per aturar l’ascens dels partits d’extrema dreta cal dissenyar una resposta pròpiament política i no moral. Aquesta resposta política només es pot donar a través d’un moviment populisme d’esquerres, que unifiqui totes les lluites democràtiques de la post-democràcia. L’objectiu del populisme d’esquerres hauria de ser recuperar la democràcia per aprofundir-la i ampliar-la, mentre que el populisme d’esquerres la vol limitar a uns pocs. Cal per tant l’establiment d’una cadena d’equivalències entre feminismes, classe treballadora, col·lectiu LGTBI, sempre tenint en compte la dimensió ecològica, que hauria d’estar al centre del projecte de qualsevol moviment d’esquerres.

L'acte va acabar amb la intervenció de Pau Villòria, en nom de la Generalitat de Catalunya i un refrigeri per tots els assistents.