El 17 d’octubre de 1986, Joan Antoni Samaranch obria un sobre a Lausana i feia realitat un anhel que feia gairebé setanta anys que s'esperava. A través dels escrits personals de Pasqual Maragall, reconstruïm com es van viure des de dins les hores més intenses de la història recent de Barcelona.
Tal dia com avui de fa quatre dècades, Barcelona va ser designada oficialment seu dels Jocs Olímpics de 1992. Culminava així una cursa titànica iniciada anys enrere sota el lideratge de l’alcalde Pasqual Maragall.
Però, com va viure l'alcalde aquells moments previs a la glòria? Què passava pel seu cap mentre s'esperava el veredicte?
Les hores prèvies: confessió des de l'habitació de l'hotel
Hores abans que Samaranch pronunciés el veredicte, Maragall escrivia una carta als barcelonins des de la seva habitació d'hotel a Suïssa. Lluny de qualsevol protocol, l'alcalde plasmava sobre el paper el neguit d'una ciutat sencera:
"Quan aquestes ratlles apareixin impreses, no coneixerem encara la decisió del C.O.I. Però alguns dels objectius que ens vàrem proposar en el moment de plantejar la Candidatura s'hauran assolit."
La tensió era màxima perquè la jugada transcendia de lluny l'esport. En aquelles mateixes notes íntimes, confessava el veritable motor d'una aventura que semblava impossible:
"Barcelona de feia uns anys estava com trista; realment li faltava una dosi d'optimisme."
Feia falta un pretext majúscul per arrencar inversions a l'Estat, transformar els barris perifèrics i trencar el mur de fàbriques i ferrocarrils que barrava el pas a la platja:
"Desfer el dogall que significaven les vies del tren i aconseguir que la ciutat arribi al mar."
Maragall sabia que la cursa contra París, Brisbane o Belgrad es podia perdre a l'últim segon. Malgrat tot, abans d'obrir el sobre, va formular un convenciment que quaranta anys després adquireix ple sentit:
"Independentment que la nostra ciutat sigui escollida o no, Barcelona, abans de l'elecció, ha guanyat. Ara només ens manca el reconeixement."
13:29 h: L'esclat del sobre
I el reconeixement va arribar. Anys més tard, el mateix Maragall recordava així aquell instant exacte a les pàgines de La Vanguardia:
«A les 13.29 hores del 17 d'octubre de 1986, [...] Juan Antonio Samaranch va obrir el sobre que contenia la papereta amb el nom de la ciutat designada seu dels Jocs Olímpics d'Estiu de 1992. El màxim dirigent olímpic va fer una pausa eterna... "Barcelona", va anunciar per fi, i els membres de la delegació barcelonesa [...] vam saltar dels nostres seients i ens vam confondre en una allau d'abraçades i felicitacions mútues.»
La detonació emotiva va saltar immediatament de Suïssa als carrers catalans:
"El mateix dia, a la mateixa hora, la veu de Samaranch s'escoltava a tota Barcelona, a tot el país, a través dels altaveus dels receptors de ràdio i de televisió. La ciutat sencera va esclatar en un incontenible sentiment de goig i eufòria col·lectius. Per fi, gairebé setanta anys d'anhels olímpics es veien materialitzats."
Un pacte cívic abans de la festa a Montjuïc
Encara amb l'adrenalina al cos, Maragall va comparèixer per recordar que l'èxit no pertanyia als despatxos municipals, sinó a la complicitat ciutadana:
"Els Jocs del 92 es faran a Barcelona i vosaltres, barcelonins, heu entès des del primer moment la importància de la candidatura olímpica i heu sabut unir-vos per aconseguir-los, donant mostres del que històricament ha caracteritzat el nostre poble: la voluntat de progrés cap al futur, la capacitat de deixar de banda les diferències de criteris en benefici de l'objectiu comú."
L'alcalde advertia que començava una feina ingent perquè "Barcelona pugi definitivament al tren del desenvolupament, sempre mirant cap al segle XXI". Però aquell migdia no tocava parlar de bastides ni de formigó:
"Ara, tanmateix, és el moment de la festa, de l'alegria, de les felicitacions pel triomf aconseguit. Per això, barcelonins, us convido a tots a celebrar amb alegria i il·lusió la designació olímpica de Barcelona aquesta nit, a les 11, a l'avinguda de Maria Cristina, al peu de les fonts de Montjuïc."
Els salts de l'alcalde i el motor del canvi
La celebració nocturna va deixar una de les estampes més humanes de la transició democràtica. Com relata Jaume Badia a Pasqual Maragall. Pensament i acció:
"La nit d’aquell 17 d’octubre, a l’escenari del capdavall de l’avinguda de Maria Cristina, l’alcalde va alliberar tota la tensió acumulada durant setmanes i de manera especial a Lausana les darreres quaranta-vuit hores. Aquells instants en què Maragall saltava sense parar, contagiat de l’alegria de la ciutadania, han quedat recollits en unes imatges posteriorment repetides infinitament."
La il·lusió col·lectiva instal·lada a partir d'aquell 1986 va ser el motor i la legitimació de totes les grans transformacions urbanes: l'obertura definitiva al mar, les rondes, els dipòsits d'aigües pluvials, els nous habitatges i un teixit d'equipaments que van situar la capital catalana al mapa del món. Tot plegat, sota una gestió atenta tant a l'empenta institucional com a les exigències i crítiques veïnals.
Avui, quatre dècades després, aquella jornada perdura com el punt d'inflexió que va obrir una nova era per a la ciutat i per al mateix olimpisme.
L'Arxiu Digital Pasqual Maragall, impulsat per la Fundació Catalunya Europa, conserva i posa a l'abast de la ciutadania els documents, discursos i apunts personals que van fer possible aquesta transformació.
