Anna Terrón Cusí
Miembra de la ejecutiva de la Fundación Catalunya Europa
L’acord al qual ha arribat el Consell Europeu sobre la sortida de la crisis causada per la COVID-19 és una de les poques bones notícies que hem rebut en els darrers temps. Ho és pel que s’ha decidit, pel moment en què s’ha decidit, pels recursos mobilitzats i per com s’ha pres aquesta decisió.
La situació creada per la pandèmia ha obligat a concretar una estratègia ja perfilada vers l’economia verda i la digitalització, garantint una inversió, més necessària que mai, per rellançar l’activitat econòmica i accelerar la transició verda, amb totes les seves implicacions. Amb l’adopció dels acords del passat 21 de juliol, la Unió Europea ha garantit que impulsarà i orientarà aquesta estratègia, aportant-hi recursos extraordinaris per fer-la viable i per evitar deixar ningú enrere. En un context global extraordinàriament enrarit, l’afirmació del lideratge comú d’aquesta estratègia és un pas imprescindible, potser vital, per la Unió, pel seu mercat interior i per la seva moneda. Ara bé, això sol no garanteix l’èxit. Cal que siguem conscients que aquest acord ens vincula, que ens obliga a participar d’un esforç comú al qual hi hem de sumar els nostres propis recursos, les nostres ambicions i el nostre lideratge al nivell corresponent.
El moment en què s’ha pres la decisió és important. Estem a punt d’iniciar un nou període pressupostari europeu amb l’adopció d’un Marc Financer Plurianual que cobrirà els propers set anys d’aquesta dècada, fins 2027. La decisió presa ens porta als pressupostos més alts que la Unió mai hagi tingut -tot i ser encara prou minsos-, i permet el que fins ara era tabú per alguns, mancomunar deute per posar en marxa l’estratègia comuna, treballant per la “Next Generation EU”.
Això ens porta a analitzar i valorar com s’ha pres una decisió que molts han qualificat d’històrica. Darrere l’acord assolit de matinada, després de propostes i contrapropostes que es fan difícils de seguir i comprendre en aquesta escenificació, no exempta de dramatisme, hi ha moltes hores, per no dir anys, de confrontació entre interessos diferents. A la taula de negociació europea s’hi han col·locat, com sempre, les velles tensions que han anat conformant la construcció europea. El restabliment del dret de veto, feliçment bandejat des que els Tractats de la Unió van optar per la majoria i no per la unanimitat com a procediment ordinari per a la presa de decisions, es va fer present altra vegada. Cada vegada que la Unió fa un pas endavant -pensem en l’adopció d’una Política Exterior i de Seguretat Comunes- emergeix la pretensió de retenir el màxim de control per part de cada actor de manera individual i no com a part del sistema. Si això no ha estat possible aquesta vegada es perquè avui sabem que aquesta via ens condueix al bloqueig, més encara en un context d’acceleració política tant en els àmbits nacionals com, sobretot, en l’internacional. L’intent d’incrementar l’autoritat de cada part per damunt de les autoritats comunes va fracassar: els Estats es van quedar amb la possibilitat d’alertar sobre els desviaments del full de ruta per part d’algun soci, però la Comissió en serà la guia. Aquest ha estat l’embat més fort en el terreny polític i institucional, el terreny del joc de poders intern, i podem dir que la Unió ha resistit i ha sortit reforçada.
En d’altres àmbits, l’embat entre aquestes lògiques ha produït resultats lleugerament diferents. Caldrà ajustar els equilibris entre el pressupost comunitari i els recursos que gestionarà directament cada Estat membre. Encara no hem sentit l’última paraula, que la té el Parlament Europeu, però es perfila un nou consens que erosiona alguns fons comunitaris que han estat extraordinàriament exitosos, com els de recerca, a canvi d’un augment global dels recursos a mobilitzar i d’un més gran ‘retorn’ d’aquests a les mans de les autoritats públiques nacionals. Això sí, aquestes els hauran d’utilitzar d’acord amb els criteris acordats conjuntament, una cosa molt diferent a fer-ho sota tutela. La reducció de les contribucions financeres d’alguns socis que contribueixen més que no pas paguen -parlem de contribucions directes, coses diferents són altres beneficis que s’obtenen de l’existència de la Unió i del mercat únic- ha deixat en un terreny més igualat la qüestió de l’aportació al projecte comú. Tot això en una Unió Europea on, per primera vegada, els britànics no participaven del debat sobre el futur immediat.
Que l’arena política sigui l’espai on s’expressin interessos diferents és del tot desitjable. L’espectacle de la confrontació entre diferents que volen construir un futur comú, disposats a barallar-se pels seus i alhora buscant el compromís possible amb els altres és la política en la seva plenitud. I tanmateix, tot i que els mesos i mesos de debat sobre el pressupost plurianual de la Unió i, arribada la pandèmia, la discussió sobre com sortir-ne junts en les millors condicions possibles ha tingut moments vibrants i ha estat fructífera, les hores prèvies a l’acord, malgrat els extraordinaris avenços, ens han deixat sentiments barrejats. L’alleujament i l’esperança reviscuda s’han enterbolit amb el ressò de mots impropis d’un debat d’aquesta importància, acusacions directes o velades de molt mal to, i una cert arrogància dels qui, tenint més recursos, no han estat els pitjors parats en l’actual crisis. Cert que el Covid no és la raó ni l’excusa per evitar fer front a problemes estructurals difícils que cal afrontar, però també que la solidaritat ha de guiar un esforç en el que la cohesió social ha de ser considerada un factor de la solució. Les arenes polítiques nacionals sempre han estat presents a la vida de la Unió. No podria ser d’altra manera. El que succeeix en elles modula la posició de cada membre del Consell Europeu, que serà jutjat severament a la tornada per allò que haurà defensat i el resultat que haurà obtingut. Aquesta podria ser una lògica virtuosa, que fes permeable la vida política local i la vida de la Unió, a la que tots pertanyem. En canvi, en plena onada nacionalista, el que està succeint és un tancament hermètic de les dues esferes i una conversió de la dinàmica europea a la lògica d’un suposat interès nacional determinat pels qui s’erigeixen en intèrprets únics d’aquest. D’aquí el regust amarg que ens queda. D’identificar en l’escenari de l’acord escenes dirigides a les bandes més antieuropees dels escenaris polítics nacionals. L’impacte negatiu d’aquesta actitud en el conjunt és clara. L’impacte local està per veure. Part dels dirigents més intransigents d’aquesta operació, anomenats ‘frugals’ per la seva reluctància a un pressupost comú més robust, pretenen així apaivagar les derives nacionalistes de diversos signes. Caldrà veure si aquesta assumpció del discurs antieuropeu -connectat sempre al discurs antimigració i anti tot allò que pugui ser representat com a alteritat- permet recuperar espai nacional i treballar en l’àmbit comunitari o si al contrari, com ha succeït a Gran Bretanya, acaba per donar la victòria als partidaris del replegament.
No hi ha una Europa fora de nosaltres. L’acord al Consell posa les bases per sortir d’aquesta crisis de la manera que hem decidit. No donem per fet que l’acord assolit ens portarà a l’èxit. Aquest és només el començament. Fer el camí depèn de totes i tots nosaltres, que som i conformem la Unió Europea.
