“Catalunya està en la posició 52 [de 272 regions europees] pel que fa al PIB, però en desenvolupament social ens trobem a la 162. N’hem de parlar? Jo crec que sí”. Dolors Bassa, consellera de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, creu que l’Índex Regional de Desenvolupament Social pot ajudar a conciliar desenvolupament econòmic i benestar social. Una conclusió compartida pels ponents de la conferència “Líders en PIB i a la cua en desenvolupament social? L’Índex regional europeu de desenvolupament social a debat”.
La Fundació Catalunya Europa (FCE) va celebrar la conferència el passat divendres al Palau Macaya de Barcelona amb el suport del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu i la col·laboració del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies; la Fundació Josep Irla i l’Obra Social La Caixa. L’objectiu de l’acte va ser debatre el potencial de l’Índex com a complement del PIB. “El SPI és el primer índex que no inclou indicadors econòmics però sí indicadors socials i ambientals”, va explicar Nicola Caputo, diputat al Parlament Europeu del Grup S&D i un dels promotors, juntament amb l’eurodiputat Ernest Maragall (Verds/ALE), de l’Índex a l’Eurocambra. “El PIB no mesura el valor de la natura, ni l’autoproducció ni l’autoconsum. I [a la Unió Europea] estem mirant d’afavorir aquestes activitats”, recordà Jordi Angusto, membre de la comissió executiva de la FCE. De fet, la millora del PIB no té per què repercutir en la població. “Bona part dels guanys [dels últims anys] han acabat en mans de l’1% superior de la població”, afegí Angusto.
L’Índex Regional de Desenvolupament Social Europeu (SPI, en les seves sigles en anglès) parteix de l’Índex de Progrés Social, un indicador elaborat per l’entitat Social Progress Imperative, organització sense ànim de lucre internacional. L’SPI és el resultat d’un projecte d’aquesta entitat amb la Direcció General de Política Regional i Urbana de la Comissió Europea; i Orkestra, Institut Basc de la Competitivitat, centre de recerca vinculat a la Fundació Deusto. La idea és adaptar l’Índex, d’abast mundial i pensat per ser aplicat als països en desenvolupament, a la situació d’Europa.
Francesc Colomé, membre de la comissió executiva de la FCE, va explicar que l’Índex “mesura en exclusiva els factors socials i ambientals”, sense indicadors econòmics com la renda per càpita. Al mateix temps, se centra en la situació real de la població. Com funciona l’SPI? Aquest, explicà Colomé, es divideix en tres grups d’indicadors: “necessitats humanes bàsiques” com l’accés a l’habitatge i l’alimentació, “bases del benestar” com l’abandonament escolar prematur i “les oportunitats de la gent”, essent la formació al llarg de la vida un exemple.
El fet que no inclogui dades econòmiques “permet fer comparacions amb el PIB”, afegí Colomé, qui mostrà que “a nivells més elevats de PIB augmenten les diferències en el SPI dels països”, pel paper de la governança en la situació de la població. De fet, si hi ha una relació entre l’augment del PIB i la part del SPI “vinculada a les necessitats humanes bàsiques i les bases del benestar”, “no hi ha una bona correlació amb els indicadors de sostenibilitat ambiental i els de salut, com la obesitat”, reflexionà. Amb aquestes dades, Colomé avançà que la intenció de la Fundació “és creuar les dades del SPI amb les de governança, per analitzar el paper d’aquesta en el progrés social”.
Un Índex tan complex, però, també comporta reptes. Susana Franco, investigadora d’Orkestra, explicà que es combinaren “fonts oficials com l’enquesta de nivell de vida d’Eurostat” amb “d’altres no oficials, com l’enquesta Gallup” en funció del tipus d’informació que es buscava. Cal tenir en compte, a més, que les dades no són totalment comparables, en alguns casos: “Els indicadors no sempre estan disponibles a nivell regional. En alguns països es troben a nivell nacional”.
Els resultats, però, permeten il·lustrar diferències notables. “Respecte a regions d’un PIB per càpita similar [com Hannover a Alemanya o Limburg a Holanda], Catalunya es troba en un nivell pitjor de SPI”, exposà la investigadora d’Orkestra. Tot i destacar en aspectes com “la tolerància als homosexuals i el respecte a la diversitat”, el país es troba en una situació pitjor en els tres grups d’indicadors que conformen l’SPI. Amb aquest punt de partida, Susana Franco va concloure que “l’Índex hauria de servir per analitzar el perquè dels problemes de desenvolupament social”.
Natàlia Mas Guix, directora general d’anàlisi econòmic del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda, avançà algunes possibles causes: Una d’elles pot ser “els costos de congestió [ambiental] de zones amb grans capitals”, com Barcelona. “El sistema de finançament, que perjudica a Catalunya, seria una altra”. Mentrestant, “la capitalitat afavoreix Madrid, que acull institucions de Govern, i l’ajuda a compensar la congestió pròpia d’una gran ciutat”. I “el sistema foral pot ajudar” a Comunitats Autònomes com País Basc i Navarra. Totes aquestes comunitats, de fet, compten amb un Índex SPI superior al català.
Francesc Iglesias, secretari d’Afers socials i famílies del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, afegí més motius: “Catalunya és un dels països on la desigualtat de renda ha augmentat més des de 2009”. Si aquell any les persones situades en el 20% de renda superior de la població comptaven amb ingressos cinc vegades superiors als del 20% de renda inferior, en 2014 la diferència era de sis vegades i mitja. I no tant perquè els rics siguin més rics, si no perquè “la classe mitja ha quedat debilitada, i la gent pobre és ara encara més pobre”, per la crisi.
Davant d’aquesta situació, Iglesias va voler incidir en que es pot fer molt més, “passant d’un enfocament de despesa social a un d’inversió social”, que incideixi en les oportunitats laborals de la població i l’ajudi a escapar de la pobresa. Les polítiques, a més, han de contribuir a canviar el model econòmic, perquè aquest “no afavoreix el desenvolupament social”. Un punt en el que Colomé també incidí durant el torn de preguntes: “A Catalunya tenim un dels pitjors nivells d’abandonament escolar [de la UE]. Això passa on l’economia és de baix valor afegit”.
Les troballes de l’Índex, doncs, suposen un abans i un després en la política de Comunitats Autònomes. Però també dels Estats. I de la Unió Europea. D’una banda, Bassa apuntà al “dèficit fiscal” com “un dels principals problemes”. De l’altra, Maragall assegurà que “la Comissió Europea no podrà evitar l’Índex Regional” a l’hora de dissenyar polítiques regionals com els fons de cohesió. El PIB, al cap i a la fi, només serveix en part.
