Celebrem 20 Anys del Govern d’Esquerres! Tota la informació a l'Arxiu Digital Pasqual Maragall

Blog

L'habitatge, un dret constitucional amb diversos reptes



L’habitatge és un dret fonamental recollit a la Constitució Espanyola com a principi rector de la política social i econòmica. S’hi diu que la ciutadania té el dret de gaudir d’un habitatge digne i adequat, i que els poders públics són els encarregats de fer efectiu aquest dret, promovent les condicions necessàries per a que així sigui i establint les normatives pertinents [1].

Jordi Bosch, director tècnic de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, afirma que la teoria es veu confrontada amb una realitat ben diferent, especialment després de la crisi financera de 2008 i més recentment, amb la pandèmia de la COVID-19. La desregulació del mercat de l’habitatge va iniciar-se l’any 1985, convertint els béns immobiliaris en un actiu financer atractiu per a l’especulació. Jaime Palomera, portaveu del Sindicat de Llogateres, explica que com a resultat, es produeixen increments d’oferta i bombolles de preus que no van acompanyats d’increments proporcionals en els salaris, empitjorant progressivament la capacitat d’accés i de manteniment de l’habitatge, així com les condicions de vida de la ciutadania.

Segons Núria Parlón, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, i Lucía Martín, regidora d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, a Espanya l’habitatge sempre s’ha entès com a un assumpte de caire privat i no com a bé públic. La falta de garantia d’aquest dret és una problemàtica que les institucions públiques arrosseguen de fa dècades. De fet, Antoni Sorolla, director de Relacions Institucionals de Sogeviso, exposa que el pressupost públic català invertit en habitatge social és només del 0,1% del PIB, mentre que la mitjana europea se situa en el 0,6%. Això es tradueix en un lloguer social que representa només un 1,6% del parc d’habitatge, mentre que a països com els Països Baixos aquest supera el 30% [2]. De fet, Bosch assegura que el segment del lloguer és el més perjudicat en termes de preus d’accés i de manteniment, provocant que la població que hi viu experimenti majors dificultats per arribar a final de mes. Concretament, la taxa de sobrecàrrega de la població de lloguer a l’àrea metropolitana de Barcelona, és a dir, la quantitat de persones que destinen més d’un 40% dels ingressos a les despeses d’habitatge – habitatge i subministraments - se situa en un 42%. Aquesta taxa de sobrecàrrega és la xifra més alta de la Unió Europea, que té una mitjana per la UE-28 del 24,9% [3].

Aquest context genera reptes creixents,  com ara el sobre-endeutament i l’empobriment de les famílies, la xacra dels desnonaments, l’antiguitat i el deteriorament del parc d’habitatges o l’emancipació tardana del jovent. En aquesta línia, Juan Antonio Módenes, investigador del Centre d’Estudis Demogràfics, assegura que a Catalunya la taxa d’emancipació del jovent d’entre 25 i 29 anys era del 20% a finals de 2020, sent la més baixa des de 2007 [4]. Assumpció Puig, degana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, afegeix que el 70,6% dels edificis de l’àrea metropolitana de Barcelona van ser construïts abans de 1981 [5], això té efectes sobre la qualitat, les condicions d’habitabilitat i l’eficiència energètica de l’habitatge. Així, només un 6% dels habitatges tenen una de les tres millors categories de la certificació energètica (A, B, o C) [6]. Hi ha, doncs, marge de millora. 

Per garantir el dret a l’habitatge, David Guardia, coordinador de la fase de desenvolupament del projecte de Sostre Cívic, assegura que s’haurien de combinar diferents models de tinença i de gestió, més enllà de la compra i el lloguer, com el cooperativisme i la cessió d’ús, la propietat temporal i els drets de superfície, entre d’altres. En paral·lel, Guifré Homedes, director general d’Amat Immobiliaris, destaca que es podria potenciar la transformació dels habitatges i locals comercials buits en habitatge social, afavorint que els propietaris duguin a terme reformes i rehabilitacions per complir amb les qualitats òptimes per ser habitades i millorar-ne l’eficiència energètica. En qualsevol cas, tots els ponents coincideixen amb què aquestes estratègies per poder-se finançar s’haurien de desenvolupar mitjançant col·laboracions pública-privades i pública-comunitàries; i per ser més efectives s’haurien de concebre de manera transversal i a escala metropolitana.

El contingut d’aquest article és fruit del debat desenvolupat al cicle de Jornades Municipalistes d’Habitatge que va tenir lloc el mes de maig de 2021. Per veure la crònica i el vídeo de les quatre jornades clica als següents enllaços:

Per veure altres entrades relacionades clica aquí:

[1] Congreso de los Diputados (2003). La Constitución espanyola de 1978. Título I. De los derechos y deberes fundamentales. Disponible aquí.

[2] Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona. L’habitatge a la demarcació de Barcelona. (2018) p. 9. Disponible aquí.

[3] Observatori Metropolità de l’Habitatge de Catalunya. Garantir l’accés i la permanència en l’habitatge, dos reptes col·lectius. (2018). Disponible aquí.

[4] Observatori Català de la Joventut. Situació laboral de les persones joves a Catalunya.  (2020). Disponible aquí.

[5] IERMB i AMB. Anuari Metropolità de Barcelona 2016. Repensar la metròpoli: noves claus per a un projecte col·lectiu, (2017), pp. 75-76. Disponible aquí.

[6] Institut Català d’Energia. Observatori de l’estat energètic d’edificis de Catalunya. (2020). Disponible aquí